Maurizia. La llibreta que duia Maurizia penjant, els seus retalls, les seves cites, els seus apunts. Els seus secrets. Només seus. Jo testimoni mut, recollint i prenent nota per a ella. Per tornar-li el favor d'haver pogut encarnar la seva ànima...Maurizia, la meva primera creació de dança en solitari.
Heus aqui els eriçons, la nina de corda que va viure tants anys a la meva butxaca, opinant de tot, les pàgines esgrogueïdes amb retalls que s'havien de guardar tant si com no, sabates, records inventats, paraules arrabassades del seu llit al bell mig de la nit i paraules xiuxiuejades capaces d'obrir portes segellades, imatges preses de la vida d'altres per poder entendre la d'una mateixa. Aqui hi és tot.

Sorpren la manera com la fotografia atura el temps.
La manera com el temps de què estem fets troba en la fotografia el "no temps". Sorpren la manera com es parlen.
I en Carles que s'ho mira tot des de la vora, tot just des d'el lloc des d'on poder sentir la sensació sense caure en el pou abissal. S'ho mira des del lloc precis des d'on poder, poc el poc, desembolicar del cabdell el fil d'allò esdevingut. El sentit d'aquest llibre és tant plenament subjectiu que no li pertoca a ningú: neix en aquell espai que pertany a tothom i on tot succeeix simuntaniament.

Mónica Extremiana.